La pèrdua traumàtica del sentit del lloc: degradació del paisatge i patologies depressives_Francesco Vallerani

Els paisatges: un teixit de microhistòries

Cada racó del nostre entorn, cada paisatge que contemplem, guarda en la seva essència una multitud de microhistòries. Generació rere generació, persones anònimes han deixat la seva empremta en la terra, modelant-la a través del seu treball, la seva cultura i les seves vivències.

Francesco Vallerani, en el seu text, ens convida a reflexionar sobre la importància d'aquestes microhistòries en la configuració del paisatge. Els pagesos que llauren els camps, els pastors que guien els seus ramats, els artesans que treballen en els seus tallers, tots ells han contribuït, amb el seu treball quotidià, a crear els paisatges que avui dia admirem.

La veu dels ancestres

La seva veu, tot i ser anònima, no s'ha perdut completament. Ressona en els textos literaris, en els documents dels arxius, en la recerca folklòrica. A través d'aquestes fonts, podem reconstruir la història dels paisatges i entendre el seu significat cultural.

Pertinença cultural i arrels

La consciència d'habitar un lloc no es limita a la simple ocupació física d'un espai. Es tracta d'una pertinença cultural, d'una connexió profunda amb els símbols i els senyals d'un territori. La necessitat humana de tenir arrels s'associa a la necessitat de posseir un lloc estable i segur des del qual orientar-se i relacionar-se amb el món.

Microcosmos i quotidianitat

Aquesta pertinença cultural es concreta en els microcosmos, en els espais quotidians que conformen la nostra vida: la casa, el carrer, la plaça, l'església, la taverna. Aquests llocs, aparentment banals, són els que configuren la nostra identitat i ens donen un sentit de pertinença.

Transformacions i pèrdua d'identitat

En els paisatges històrics de la vella Europa, les ràpides transformacions econòmiques i socials han provocat un trencament amb aquestes microhistòries. Moltes persones ja no reconeixen els seus paisatges d'origen i han perdut la connexió amb els seus ancestres.

Recuperar la memòria

En aquest context, es fa més important que mai recuperar la memòria dels paisatges, rescatar les microhistòries que els donen sentit. A través d'aquest acte de recuperació, podem reconstruir la nostra identitat i construir un futur més sostenible, basat en el respecte al passat i en la connexió amb el nostre entorn.

El blog de paisatgisme té com a objectiu contribuir a aquesta tasca de recuperació de la memòria dels paisatges. A través d'articles, fotografies i vídeos, explorarem la diversitat dels paisatges i les microhistòries que els conformen.

Us convidem a unir-vos a aquest viatge per descobrir la fascinant història que s'amaga en cada racó del nostre entorn.

Elements del paisatge

Elements naturals i artificials en el paisatgisme: Creant un espai harmoniós

El paisatgisme es defineix com l'art de crear i gestionar espais verds, tenint en compte tant els elements naturals com els artificials per aconseguir un entorn agradable i funcional. En aquest article, explorarem els principals elements que configuren un paisatge i com es poden combinar per crear un espai harmoniós.

Elements naturals:

• Topografia: La forma del terreny, des de planes fins a muntanyes, defineix l'estructura bàsica del paisatge. Un paisatgista pot treballar amb la topografia per crear zones diferenciades, com ara terrasses o pendents.
• Vegetació: Les plantes i arbres són elements essencials en qualsevol paisatge. Aporten color, textura i vida a l'espai, a més de proporcionar ombra i protecció. La vegetació pot ser seleccionada per crear un ambient específic, com ara un jardí mediterrani o un bosc frondós.
• Sòl: El tipus de sòl determina la vegetació que pot créixer en un espai. Un paisatgista pot modificar el sòl per a adaptar-lo a les necessitats de les plantes o per a crear característiques específiques, com ara un estany o un jardí de roques.
• Microclimes: Les condicions climàtiques particulars d'un espai poden variar segons la seva ubicació, topografia i vegetació. Un paisatgista pot tenir en compte els microclimes per a crear zones amb temperatures i humitats més agradables.
• Aigua: La presència d'aigua, ja sigui en forma de riu, llac o font, aporta un element dinàmic i tranquil al paisatge. L'aigua pot ser utilitzada per a crear zones de reflexió, jocs d'aigua o per a alimentar la vegetació.
• Fauna: La fauna, des d'insectes fins a ocells, contribueix a la biodiversitat i l'equilibri ecològic del paisatge. Un paisatgista pot crear espais que afavoreixin la fauna, com ara jardins de papallones o zones humides.

                                                                     

Elements artificials:

• Edificis: Els edificis, tant per la seva forma com pels seus materials, colors i textures, tenen un impacte important en el paisatge. Un paisatgista pot integrar els edificis al seu entorn natural per a crear un espai coherent.
• Estructures o instal·lacions: Elements com ara ponts, camins, pèrgoles o enllumenat públic poden ser utilitzats per a crear zones funcionals i atractives en el paisatge.
• Mobiliari: El mobiliari urbà, com ara bancs, taules o papereres, ha de ser funcional i alhora integrar-se harmònicament amb l'entorn natural.

Elements addicionals:

• Trànsit: El trànsit peatonal o de vehicles pot afectar la percepció del paisatge. Un paisatgista pot dissenyar camins i zones de circulació per a minimitzar l'impacte del trànsit i crear un espai més tranquil.
• Relacions visuals: La capacitat de manipular les sensacions visuals és una part important del paisatgisme. Un paisatgista pot jugar amb les línies visuals, la posició dels elements, els plans visuals i els eixos del paisatge per a crear perspectives interessants i destacar característiques específiques.

L'usuari:

En última instància, el paisatgisme ha de tenir en compte les necessitats dels usuaris de l'espai. Un paisatgista ha de considerar factors com ara l'edat, la capacitat física i les preferències dels usuaris per a crear un espai que sigui accessible, funcional i agradable per a tots.

En resum, el paisatgisme és una disciplina que combina elements naturals i artificials per a crear espais harmoniosos i funcionals. Un paisatgista expert pot treballar amb tots els elements esmentats en aquest article per a crear un espai que satisfaci les necessitats dels usuaris i alhora respecti el medi ambient.

Paisatge i salut

El paisatge: Un espai sociofísic amb un impacte en la salut

El Conveni europeu del paisatge, signat a Florència l'any 2000, defineix el paisatge com "qualsevol part del territori, tal com és percebuda per les poblacions, el caràcter de la qual resulta de la interacció dinàmica de factors humans i/o naturals". Aquesta definició ens convida a reflexionar sobre la dimensió antròpica del paisatge, considerant-lo com un entorn "sociofísic" i no com un simple escenari físic o una construcció social.

Conveni europeu del paisatge

La percepció del paisatge:

El coneixement del lloc i la familiaritat amb un entorn poden fer que ens passin desapercebudes moltes de les seves característiques, mentre que per a un visitant foraster aquestes mateixes característiques poden ser rellevants. A més, la valoració del paisatge varia segons les conjuntures socials, les modes i els valors dominants en cada moment.

El paisatge i la salut:

Afirmar que les qualitats objectives d'un paisatge contribueixen directament a la salut seria una simplificació. No obstant això, és evident que alguns paisatges afavoreixen la salut més que d'altres, mentre que alguns la deterioren clarament.

La contribució d'un paisatge al benestar físic, mental i social de la persona (segons la definició de salut de l'Organització Mundial de la Salut) depèn de les seves qualitats objectives, però també de la percepció que en tenim, la valoració que en fem i les virtuts que li atribuïm.

Factors que influeixen en la relació paisatge-salut:

• Qualitats objectives del paisatge: Presència d'elements naturals com ara vegetació, aigua i espais verds; accessibilitat; contaminació ambiental; etc.
• Percepció del paisatge: Valoració que els individus fan del paisatge en funció de les seves experiències personals, preferències culturals i context social.
• Activitats que es realitzen al paisatge: Passejar, practicar esports a l'aire lliure, fer picnic, etc.

Exemples de paisatges beneficiosos per a la salut:

• Entorns naturals: Boscos, parcs, muntanyes, platges, etc.
• Espais verds urbans: Parcs, jardins, horts urbans, etc.
• Paisatges rurals amb agricultura tradicional: Camps de conreu, vinyes, oliverars, etc.

Com podem aprofitar els paisatges per a la salut:

• Promoure la creació i conservació d'espais verds: Parcs, jardins, horts urbans, etc.
• Fomentar la connexió amb la natura: Passejades per la natura, senderisme, cicloturisme, etc.
• Educar en la valoració del paisatge: Sensibilitzar sobre la importància del paisatge per a la salut i el benestar.

En conclusió, el paisatge és un element important que pot contribuir a la salut física, mental i social de les persones. La interacció amb els paisatges naturals i urbans pot tenir un impacte positiu en el nostre benestar, sempre que es considerin les característiques objectives del paisatge, la percepció que en tenim i les activitats que s'hi realitzen.

Promoure la connexió amb la natura i la valoració del paisatge és essencial per a crear entorns més saludables i sostenibles.